Les dents de Paula

El passat dimarts, 17 de març, a Paula li va caure la seva primera dent... bé, més ben dit: es va tragar la seva primera dent de llet! Però no us preocupeu, perquè Pérez, l'angelet de les dents (o ratoncito Pérez com tota la vida l'he conegut), igual se'n va enterar i li va deixar sota el coixí un petit present....

I és que encara que no ens n'adonem, el temps passa, i els nostres fills i filles es van fent grans... Que et comencin a caure les dents de llet per a què et surti ja la dentició definitiva és un fet molt important!!!

Però d'on ve la tradició del Ratoncito Pérez? He buscat per internet i he trobat que en cada lloc del món hi ha una tradició diferent per a celebrar el gran esdeveniment de la caiguda de les dents de llet: hi ha llocs on són les iaies les que han de fer un regalet al xiquet/a que li ha caigut una dent (Bulgària), a d'altres llocs tiren les dents a la teulada recitant un vers per a què els surti una nova dent on n'ha caigut una (Portugal, per exemple), hi ha llocs on escriuen cartes a la fada de les dents (EUA)...

A la pàgina web de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes podeu consultar el conte de Luis Coloma: Ratón Pérez : cuento infantil, que es va escriure per al  rei Alfons XIIIè quan era un nen. Una interessant joia per a bibliòfils.

Fonts:

• Origen del ratoncito Pérez
• El ratón Pérez y el diente de un rey 

Més info:

• El cuento de raton Pérez

PD: ahir, 24 de març li va caure la 2a dent a Paula, i aquesta vegada no se l'ha tragat!!! Mireu algunes fotos, si voleu, fent clic

Els meus 25 anys de temple parroquial

Aquest cap de setmana hem participat dels actes centrals de celebració del 25è aniversari de la benedicció i inauguració del temple parroquial de Campredó, durant el qual hem recordat l'empremta que ha deixat en cadascú de nosaltres aquest temple.

Recordo que els de la meva quinta vam ser els primers en fer la primera comunió, el 3 de juny de 1984. Ha estat també el temple on he rebut el sagrament de la confirmació, on he estat padrina de mon fillol, on m'he casat, on he batejat les meues dos xiquetes, on s'ha casat mon germà, i també on s'han fet els funerals de persones molt properes a mi.

Recordo haver participat activament en molts actes que des de la parròquia s'han dut a terme, recordo amb carinyo Mn Blanch...
Quants records en aquests 25 anys... el temps passa però hi ha coses que perduren per sempre. Qui més qui menys, aquests dies ha recordat anècdotes, celebracions i tristos acomiadaments. Qui més qui menys, ha estat, està i estarà vinculat a aquesta parròquia nostra que aquest any celebra 25 anys de temple nou, un temple diferent, modern, acollidor.
Foto: C.À.

Carta d'una mestra

Em vull fer ressò d'una carta d'una mestra a Mònica Terribas. En aquesta carta es parla del tractament poc rigorós i partidista que el periodista Josep Cuní va fer de la vaga dels mestres contra la nova Llei d'Educació de Catalunya, que crec que és prou interessant:

    Hola a totes i a tots. Us demanaré que dediqueu uns minuts a llegir el meu text i espero que no us deixi indiferents.


    Fa unes setmanes vaig escriure una carta a la Mònica Terribas, Directora de TV3, per queixar-me de l'actitud d'un presentador anomenat Josep Cuní al seu programa Els Matins. La carta va ser llegida per la Sra. Terribas i se'm va respondre que certament calia que els mitjans de comunicació fossin prudents i respectuosos, tenint en compte de quina manera influeixen en l'opinió pública.

    A més, vaig enviar aquesta carta a gent propera i algunes persones m'han suggerit que la faci córrer, perquè els ha agradat i els ha fet reflexionar. I això és el que faig avui, us envio la carta adjunta. Si teniu uns minuts la podeu llegir i dir-me què en penseu.

    Potser us preguntareu per què l'envio avui i no un altre dia? Doncs perquè avui precisament, en un altre mitjà de comunicació (El Periódico) es diu que les escoles "desdenyen" els ordinadors de què disposen, i aquest petit detall imprès m'ha fet decidir-me a enviar la carta a tothom. Considero que hi ha una campanya de desprestigi molt gran contra els professionals de l'ensenyament des de fa un temps per part de l'Administració. I ara, en època de crisi, es tracta de fer creure a la gent que no fem servir el material que tants diners costa als contribuents (meeentida!). En el fons, el que es busca és fer creure a la societat que no cal destinar tants recursos públics als centres educatius, i amb l'opinió pública amb aquesta idea al cap ja no serà un problema reduir la inversió.

    I jo em pregunto: Per què aquestes mateixes persones que tant qüestionen la inversió pública en educació no es qüestionen mai la mateixa inversió pública en el ministeri de defensa, per exemple?? O els diners que cada any van a parar a la casa reial, per posar un altre exemple??

    En fi, espero les vostres respostes però, SOBRETOT, SI COMPARTIU LA MEVA OPINIÓ, ESPERO QUE REENVIEU AQUESTA CARTA A TOTHOM QUE US SEMBLI CONVENIENT.

    Gràcies pel vostre temps.

    Sílvia Cano (Manresa)

    CARTA

    Sílvia Cano Nieto

    silviacano1968@yahoo.es

                                                                           Manresa, 28 de setembre de 2008.

    Senyora Mònica Terribas i Sala,

    Sóc professora d’Educació Secundària Obligatòria i m’adreço a vostè com a Directora General de TV3 per expressar-li el meu malestar respecte a un programa de gran audiència.

    En primer lloc, abans d’exposar la queixa, voldria manifestar-li la meva admiració com a periodista, especialment pel seu excel·lent treball a “La nit al dia”, programa que m’ha agradat seguir fins que se n’ha interromput l’emissió amb motiu de l’acceptació del càrrec. El resultat de la seva feina mostra un gran rigor i un enorme coneixement de cadascun dels temes tractats i de les persones entrevistades, a més d’esperit crític i voluntat de justícia, elements que costa trobar en els nostres temps.

    Malauradament, no puc dir el mateix del que veig en el treball d’en Josep Cuní als “Matins de TV3”, concretament en relació amb l’educació i els professionals del sistema educatiu català. Ja el dia de la vaga del curs passat va carregar violentament contra nosaltres, tot titllant-nos d’irresponsables, interessats i contraris al bé públic. He de confessar que em va sorprendre molt el seu discurs. Fins llavors, jo mantenia envers aquesta persona una certa distància respectuosa, tot i que el seu to autoritari i totpoderós em cridava l’atenció; el dia 14 de febrer, durant la vaga del professorat, en la qual va participar bastant més de la meitat dels treballadors públics, la meva visió del Sr. Cuní va canviar considerablement.

    No acabo d’entendre quina mena d’interessos o de pressions poden moure’l a ser tan bel·ligerant contra els educadors. A part de mostar un desconeixement absolut de la realitat en què treballem i en què els alumnes estudien, en cap moment l’he vist amb voluntat de contrastar opinions i fets. Potser la seva connexió personal amb el Conseller Ernest Maragall (que ha aparegut diverses vegades convidat al programa) li entorpeix l’esperit crític. El cas és que es queda en una postura parcial i injusta, i considero que això és molt greu tractant-se d’un periodista de renom, perquè la seva influència sobre l’opinió pública és bastant gran.

    L’últim episodi d’aquesta història, el que m’ha mogut a enviar aquestes línies, el vaig veure el dilluns 15 de setembre, dia en què començava el curs escolar per als alumnes (no així per als professors que, encara que la gent no ho vulgui saber, comencem el dia 1). Va dir coses com que a Catalunya els alumnes comencen el curs una setmana més tard que a la resta de l’Estat, o que els sindicats posen traves a la conciliació entre escola i món laboral.

    Començaré per l’afirmació sobre la data d’inici de curs. No és cert que a Catalunya es comenci més tard, a la majoria de comunitats autònomes, per exemple la de Madrid, la data d’inici és la mateixa que aquí, fins i tot abans, donat que a Catalunya es pretén començar el 12 de setembre, mentre que a Madrid és directament el 15. Si alguns anys aquest inici de curs coincideix amb un pont per la Diada de Catalunya, com enguany, l’inici es pot retardar un parell de dies per raons evidents. A més a més, en aquest sentit, també estaria bé que digués que les comunitats que comencen una setmana abans l’activitat amb alumnes després tenen una setmana de descans més que nosaltres durant el curs. Com a exemple, que consulti el calendari dels centres del País Basc, on per Setmana Santa fan dues setmanes de festa, mentre aquí en fem una. Que s’informi millor i veurà que a tot l’Estat s’han de fer els mateixos dies lectius, i dir en un programa de gran audiència que “després de tres mesos de vacances, finalment els alumnes tornen a classe, una setmana després que a la resta de comunitats” és, si més no, poc rigorós, per no dir tendenciós, que sembla que sona massa fort.

    Pel que fa a les suposades traves dels sindicats a la conciliació entre l’escola i el món laboral, em sembla una afirmació bastant surrealista. El cert és que els mitjans de comunicació condicionen l’opinió pública, i des de fa uns anys se’ns bombardeja sobre la necessitat d’ampliar la jornada escolar per adaptar-la millor a la jornada laboral dels pares. Se li dóna a l’escola una funció aparcadora, com si la nostra tasca consistís a tenir controlats els fills mentre els pares treballen, i no donar-los una formació en continguts i valors. És aquí on jo, com els sindicats, ens oposem a aquesta tendència ampliatòria d’horaris, però no perquè no calgui conciliar escola i feina (només faltaria) sinó perquè considerem que el plantejament de base és erroni. No cal ampliar res. Els nens passaven ja fins l’any passat prou hores al centre com per aprendre el que cal i el que són capaços en funció de la seva edat. La sisena hora de primària s’ha imposat des del Govern no per millorar l’aprenentatge dels alumnes sinó perquè la societat es quedi tranquil·la una hora més al dia sense haver-se de fer càrrec de l’educació dels nens. En realitat, el que cal és que els alumnes tinguin més temps per estar a casa, per compartir amb els pares i la família, que són els màxims responsables de la seva educació. I perquè això sigui possible, cal conciliar escola i feina a l’inrevés: hem de reduir la quantitat d’hores que els adults passen fora de casa per treballar, hem de racionalitzar els horaris laborals (quin país d’Europa té uns horaris comercials com els nostres, per exemple?) i aconseguir que els pares recuperin les regnes de l’educació dels seus fills. Aparcar els nens i adolescents més hores en centres educatius no és sinònim d’educar-los. El problema és que això que jo i els sindicats plantegem va contra la creença tan estesa que fa de la producció i el treball el centre de la vida, va contra la màxima neoliberal segons la qual cal produir i treballar cada cop més. Això que es diu des dels sindicats, i que jo comparteixo, significa qüestionar tot el món capitalista en què vivim, significa plantejar la necessitat d’una racionalització de la nostra vida com a individus, com a societat i com a espècie, significa començar a parlar del “decreixement” com a necessitat per a continuar sent una espècie amb futur en aquest planeta... però aquest tema seria motiu d’un llibre sencer, a part de resultar (encara) políticament incorrecte.

    En definitiva, diria que els centres educatius i els professionals que hi treballem assumim tan bé com sabem i podem la part de responsabilitat que ens toca pel que fa als nens i adolescents, però tenim les nostres limitacions i els nostres drets, a part de les nostres opinions, que cal respectar i escoltar. Ja n’hi ha prou de donar-nos la culpa de tot, d’acusar-nos d’egoistes i antisocials. La majoria ens dediquem a aquesta feina per vocació, però si la societat, els pares i els polítics no ens recolzen ni ens entenen potser deixarem de tenir educadors tan dedicats com els que tenim. Tots plegats hauríem d’entendre que la problemàtica de l’educació no prové exclusivament d’un sistema educatiu o un altre. Es tracta d’un problema social global, i si com a societat no aconseguir funcionar millor tampoc serem capaços de millorar les perspectives educatives dels nostres descendents.

    Amb l’esperança que algun dia abandorarem el camí de l’extinció i prendrem el de la racionalitat que ens correspon, us saluda molt atentament.

    Sílvia Cano


 

La síndrome dels xiquets hiperregalats

Fa uns mesos vaig llegir en un article que la crisi aniria bé aquestes festes nadalenques perquè el Pare Noël i els Reis Mags no passessin tan carregats i així alleugerar el que una psiòloga anomenava la síndrome dels xiquets hiperregalats... 

No sé si és només a casa meva, però aquest any el Pare Noël i els Reis han passat igual de carregats que els anys anteriors, malgrat la crisi, i tots, grans i menuts hem tingut els nostres regals. 

Els dies anteriors a Nadal i a Reis passejaves pel carrer i veies a la gent carregada de bosses, les botigues plenes, i fins i tot cues per pagar en alguna jugueteria...

La nit del 5 de gener, a Font de Quinto i Campredó van vindre els reixos ben carregats, massa... i avui, dia de retorn a l'escola (i a la normalitat quotidiana) queden a casa (o als contenidors de reciclatge) cartrons i papers de regals i un munt de joguines, jocs, nines i ninots que restaran pendents de ser utilitzats durant tot l'any, però, sent realistes, hi jugarem més bé poques vegades: massa coses i poc temps...

I l'any que ve, malgrat la crisi, malgrat l'experiència d'altres anys... tornarem a tindre xiquets hiperregalats.

Quin paper juga la llar d'infants en les nostres vides?

Aquesta tarda-nit hem anat a la xerrada informativa d'inici de curs de la Llar d'Infants Creu Roja de Tortosa, on està matriculada Marta i on abans ho havia estat Paula. 

Ens han explicat l'organització i el funcionament del centre, ens han presentat a les educadores i la resta de personal que hi treballa i ens han fet una sèrie de recomanacions pràctiques per al bon funcionament del dia a dia de la llar. 

 Hi ha hagut algunes coses de les que s'han dit que m'han fet reflexionar sobre la manera com veiem els pares el fet de dur als nostres fills a la Llar d'infants, i me n'adono, pels comentaris de les educadores respecte a la implicació dels pares en el projecte educatiu del centre, que moltes vegades veiem la llar més com una ludoteca, un lloc on "aparcar" els nostres fills per a poder anar a treballar, en el millor dels casos, i d'altres per a descarregar-se de la feina dels fills durant unes (bastantes) hores... S'ha donat el cas de xiquets que han estat més de 10 hores a la llar!!!

Jo me'n recordo perfectament quan vaig anar a matricular a Paula a la llar d'infants, quan només tenia 15 dies de vida! em sentia mala mare per haver de deixar la xiqueta amb només 4 mesos i poc a la guarderia, però la que llavors era la directora de la llar em va obrir els ulls i em va vendre la llar com a un element més per a l'estimulació i creixement de la meua filla, me va fer veure que no deixava aparcada la xiqueta en un lloc on només la guarden (guarderia), sinó que era una llar d'infants, un espai on viure noves experiències i començar a desenvolupar i assimilar hàbits, coneixements nous, a relacionar-se, a socialitzar-se... I m'ho va vendre bé. No em sentia tan malament per portar la xiqueta a la guarderia perquè sabia que allí també l'educaven i l'ajudaven a crèixer tal com natros ho havíem de continuar fent a casa.

Avui, a la xerrada, me n'he adonat que pot ser a molts de pares i mares no se'ls ha venut el projecte educatiu de la llar com se'm va vendre a mi fa cinc anys (mare primerenca plena de pors), i pot ser aquest sigui el motiu pel qual l'assistència a aquestes xerrades informatives, i a d'altres de formatives que s'organitzen des de la llar sigui tan baix.

Els pares anem molt atrafegats amb les nostres feines, les nostres preocupacions, les nostres aficions (qui en té),... i moltes vegades fa falta que algú ens obri els ulls per a què ens n'adonem de la importància de ser pares, de la importància de la implicació en tot allò que fa referència als nostres fills, de col·laborar amb aquells que viuen el dia a dia amb els nostres fills...

Teoria de l'ordre de naixement

Avui hem anat a la Biblioteca de Roquetes a escoltar el conte de Nadal que el personal de la biblioteca tenia preparat per als xiquets i xiquetes. Ha estat un conte nadalenc, amb els Reis Mags com a protagonistes, explicat per Mentxu que anava embadalint-nos amb els seus dibuixos...

Mentre érem allà fent una corona de Rei o Reina he aprofitat per xarrar una miqueta amb Begonya, i com no, el tema de les filles és un tema recurrent: què diferents una de l'altra! La gran més asserenada, la menuda més baliga-balaga... i llavors m'ha dit que havia llegit al diari El País un article que parlava precisament d'això, de les diferències entre germans grans i petits.

L'article es titula El orden sí importa i ens explica que un estudi de la Universitat d'Oslo suporta la denominada "Birth order theory", que suggereix que l'ordre de naixement influeix en la personalitat de cada germà. Així, es conclou que el primogènit és el més llest i conservador, i el darrer el més rebel...

En el cas de les meues filles puc dir que, si bé no es pot dir que una sigui més llesta que l'altra, la gran és més calmada, i la menuda és més trasto. També en el cas meu i del meu germà trobo que la gran, que sóc jo, he estat més "conservadora" i mon germà més "atrevit". I en el cas del meu marit, ell (el gran) més responsable i mon cunyat més bohemi i rebel...

Us passa el mateix?

Si voleu llegir-ne més:

• Orden de nacimiento en el trabajo /Dattner Consulting, LLC
• Teorías de la personalidad de A. Adler
• Science Magazine

El primer dilema de la vida

Així es titula un article que vaig llegir fa uns dies del Magazine de La Vanguàrdia que intenta donar punts de vista sobre si és encertat dur els fills a les guarderies o no.

Sempre hem fan reflexionar aquesta classe d'articles, perquè em toquen de ben a prop.

Treballar o tenir cura dels fills, vet aquí la qüestió. Malgrat els intents (fallits segons el meu parer) dels governs d'intentar conciliar la vida laboral i familiar, aquest és un dilema que pateixen totes les famílies que acaben de tenir un fill. És un peix que es mossega la cua: treballem per a poder portar una vida còmoda, a part de satisfacció i creixement personal i professional, però a l'hora de ser pares moltes vegades hem de deixar els nostres fills en mans de tercers per a poder continuar creixent personal i professionalment, en detriment, moltes vegades del creixement familiar, i poder així portar un sou (o millor dos) a casa per poder pagar l'hipoteca de la casa, el cotxe, la guarderia dels fills...

Vivim en la cultura del més i més, i és poca la gent que decideix estrènyer-se els cinturons fent reduccions de jornada a la feina o fins i tot demanant-ne excedències per tal de tenir més hores amb els nostres fills.

Fa temps vaig sentir l'expressió de dedicar temps de qualitat als nostres fills i no tant quantitat de temps... Em va fer pensar i no ho acabava d'entendre... per tenir temps de qualitat amb els fills és necessari tenir quantitat de temps per estar amb ells... a mi no em val tenir temps de qualitat en cap de setmana, vull passar temps, de qualitat o no, amb les meues xiquetes!!!

Dia de difunts

Després de la disbauxa que hem pogut fer a la Castanyada o celebrant el Halloween... arriba el 2 de novembre, dia de difunts. Avui recordem els qui durant aquest any passat han traspassat aquesta vida per a viure'n una altra de millor (esperem), malgrat els que hem patit pèrdues de segur que no ens fa falta un dia assenyalat per a recordar-nos d'aquells que ja no estan entre natros... Vull pensar que, d'alguna manera inexplicable i incerta, m'estan guiant, i a la vegada gaudint i patint amb el que jo gaudeixo i pateixo. M'agrada pensar que també veuen crèixer a les meues filles, que veuen que anem prosperant, que som feliços i anem tirant endavant, i quan se m'escongeix el cor en els records em fan una empenta per continuar

Minuts menuts

Així es dirà el nou servei que a partir del mes d'octubre entrarà en funcionament en 11 municipis catalans per tal d'atendre xiquets i xiquetes (de 0 a 3 anys) fora de l'horari escolar de manera puntual.

És un servei experimental que vol ajudar a conciliar la vida familiar i laboral... Bonica paraula aquesta de conciliar... Jo ho intento, i la veritat és que és molt difícil... massa! Malgrat els esforços de les administracions per legislar aquesta conciliació, a l'hora de la veritat... poques figues al paner.

Jo "gaudeixo" d'una reducció 1/3 de la jornada laboral (amb la consegüent reducció de sou) per tal de "suposadament" conciliar la vida laboral i familiar... però, coses de la vida, he de fer un horari el qual no em concilia gaire... en aquest cas suposo que ha prevalgut oferir un servei, a conciliar la vida, però vaja... aquesta suposada conciliació m'arriba gràcies a l'ajut inestimable de membres de la meva família que s'encarreguen de les meues xiquetes mentre jo "gaudeixo" de la reducció de jornada en un horari poc adient a les meves necessitats. Pot ser valdria la pena agafar la jornada sencera? No ho crec, encara que la butxaca en sortiria beneficiada, no hi ha dubte...

• Neix un nou servei per atendre infants fora de l'horari escolar en dies puntuals