CALGRU: de gener 2009

Em vull fer ressò d'una carta d'una mestra a Mònica Terribas. En aquesta carta es parla del tractament poc rigorós i partidista que el periodista Josep Cuní va fer de la vaga dels mestres contra la nova Llei d'Educació de Catalunya, que crec que és prou interessant:

    Hola a totes i a tots. Us demanaré que dediqueu uns minuts a llegir el meu text i espero que no us deixi indiferents.

    Fa unes setmanes vaig escriure una carta a la Mònica Terribas, Directora de TV3, per queixar-me de l'actitud d'un presentador anomenat Josep Cuní al seu programa Els Matins. La carta va ser llegida per la Sra. Terribas i se'm va respondre que certament calia que els mitjans de comunicació fossin prudents i respectuosos, tenint en compte de quina manera influeixen en l'opinió pública.

    A més, vaig enviar aquesta carta a gent propera i algunes persones m'han suggerit que la faci córrer, perquè els ha agradat i els ha fet reflexionar. I això és el que faig avui, us envio la carta adjunta. Si teniu uns minuts la podeu llegir i dir-me què en penseu.

    Potser us preguntareu per què l'envio avui i no un altre dia? Doncs perquè avui precisament, en un altre mitjà de comunicació (El Periódico) es diu que les escoles "desdenyen" els ordinadors de què disposen, i aquest petit detall imprès m'ha fet decidir-me a enviar la carta a tothom. Considero que hi ha una campanya de desprestigi molt gran contra els professionals de l'ensenyament des de fa un temps per part de l'Administració. I ara, en època de crisi, es tracta de fer creure a la gent que no fem servir el material que tants diners costa als contribuents (meeentida!). En el fons, el que es busca és fer creure a la societat que no cal destinar tants recursos públics als centres educatius, i amb l'opinió pública amb aquesta idea al cap ja no serà un problema reduir la inversió.

    I jo em pregunto: Per què aquestes mateixes persones que tant qüestionen la inversió pública en educació no es qüestionen mai la mateixa inversió pública en el ministeri de defensa, per exemple?? O els diners que cada any van a parar a la casa reial, per posar un altre exemple??

    En fi, espero les vostres respostes però, SOBRETOT, SI COMPARTIU LA MEVA OPINIÓ, ESPERO QUE REENVIEU AQUESTA CARTA A TOTHOM QUE US SEMBLI CONVENIENT.

    Gràcies pel vostre temps.

    Sílvia Cano (Manresa)

    CARTA

    Sílvia Cano Nieto

    silviacano1968@yahoo.es

                                                                           Manresa, 28 de setembre de 2008.

    Senyora Mònica Terribas i Sala,

    Sóc professora d’Educació Secundària Obligatòria i m’adreço a vostè com a Directora General de TV3 per expressar-li el meu malestar respecte a un programa de gran audiència.

    En primer lloc, abans d’exposar la queixa, voldria manifestar-li la meva admiració com a periodista, especialment pel seu excel·lent treball a “La nit al dia”, programa que m’ha agradat seguir fins que se n’ha interromput l’emissió amb motiu de l’acceptació del càrrec. El resultat de la seva feina mostra un gran rigor i un enorme coneixement de cadascun dels temes tractats i de les persones entrevistades, a més d’esperit crític i voluntat de justícia, elements que costa trobar en els nostres temps.

    Malauradament, no puc dir el mateix del que veig en el treball d’en Josep Cuní als “Matins de TV3”, concretament en relació amb l’educació i els professionals del sistema educatiu català. Ja el dia de la vaga del curs passat va carregar violentament contra nosaltres, tot titllant-nos d’irresponsables, interessats i contraris al bé públic. He de confessar que em va sorprendre molt el seu discurs. Fins llavors, jo mantenia envers aquesta persona una certa distància respectuosa, tot i que el seu to autoritari i totpoderós em cridava l’atenció; el dia 14 de febrer, durant la vaga del professorat, en la qual va participar bastant més de la meitat dels treballadors públics, la meva visió del Sr. Cuní va canviar considerablement.

    No acabo d’entendre quina mena d’interessos o de pressions poden moure’l a ser tan bel·ligerant contra els educadors. A part de mostar un desconeixement absolut de la realitat en què treballem i en què els alumnes estudien, en cap moment l’he vist amb voluntat de contrastar opinions i fets. Potser la seva connexió personal amb el Conseller Ernest Maragall (que ha aparegut diverses vegades convidat al programa) li entorpeix l’esperit crític. El cas és que es queda en una postura parcial i injusta, i considero que això és molt greu tractant-se d’un periodista de renom, perquè la seva influència sobre l’opinió pública és bastant gran.

    L’últim episodi d’aquesta història, el que m’ha mogut a enviar aquestes línies, el vaig veure el dilluns 15 de setembre, dia en què començava el curs escolar per als alumnes (no així per als professors que, encara que la gent no ho vulgui saber, comencem el dia 1). Va dir coses com que a Catalunya els alumnes comencen el curs una setmana més tard que a la resta de l’Estat, o que els sindicats posen traves a la conciliació entre escola i món laboral.

    Començaré per l’afirmació sobre la data d’inici de curs. No és cert que a Catalunya es comenci més tard, a la majoria de comunitats autònomes, per exemple la de Madrid, la data d’inici és la mateixa que aquí, fins i tot abans, donat que a Catalunya es pretén començar el 12 de setembre, mentre que a Madrid és directament el 15. Si alguns anys aquest inici de curs coincideix amb un pont per la Diada de Catalunya, com enguany, l’inici es pot retardar un parell de dies per raons evidents. A més a més, en aquest sentit, també estaria bé que digués que les comunitats que comencen una setmana abans l’activitat amb alumnes després tenen una setmana de descans més que nosaltres durant el curs. Com a exemple, que consulti el calendari dels centres del País Basc, on per Setmana Santa fan dues setmanes de festa, mentre aquí en fem una. Que s’informi millor i veurà que a tot l’Estat s’han de fer els mateixos dies lectius, i dir en un programa de gran audiència que “després de tres mesos de vacances, finalment els alumnes tornen a classe, una setmana després que a la resta de comunitats” és, si més no, poc rigorós, per no dir tendenciós, que sembla que sona massa fort.

    Pel que fa a les suposades traves dels sindicats a la conciliació entre l’escola i el món laboral, em sembla una afirmació bastant surrealista. El cert és que els mitjans de comunicació condicionen l’opinió pública, i des de fa uns anys se’ns bombardeja sobre la necessitat d’ampliar la jornada escolar per adaptar-la millor a la jornada laboral dels pares. Se li dóna a l’escola una funció aparcadora, com si la nostra tasca consistís a tenir controlats els fills mentre els pares treballen, i no donar-los una formació en continguts i valors. És aquí on jo, com els sindicats, ens oposem a aquesta tendència ampliatòria d’horaris, però no perquè no calgui conciliar escola i feina (només faltaria) sinó perquè considerem que el plantejament de base és erroni. No cal ampliar res. Els nens passaven ja fins l’any passat prou hores al centre com per aprendre el que cal i el que són capaços en funció de la seva edat. La sisena hora de primària s’ha imposat des del Govern no per millorar l’aprenentatge dels alumnes sinó perquè la societat es quedi tranquil·la una hora més al dia sense haver-se de fer càrrec de l’educació dels nens. En realitat, el que cal és que els alumnes tinguin més temps per estar a casa, per compartir amb els pares i la família, que són els màxims responsables de la seva educació. I perquè això sigui possible, cal conciliar escola i feina a l’inrevés: hem de reduir la quantitat d’hores que els adults passen fora de casa per treballar, hem de racionalitzar els horaris laborals (quin país d’Europa té uns horaris comercials com els nostres, per exemple?) i aconseguir que els pares recuperin les regnes de l’educació dels seus fills. Aparcar els nens i adolescents més hores en centres educatius no és sinònim d’educar-los. El problema és que això que jo i els sindicats plantegem va contra la creença tan estesa que fa de la producció i el treball el centre de la vida, va contra la màxima neoliberal segons la qual cal produir i treballar cada cop més. Això que es diu des dels sindicats, i que jo comparteixo, significa qüestionar tot el món capitalista en què vivim, significa plantejar la necessitat d’una racionalització de la nostra vida com a individus, com a societat i com a espècie, significa començar a parlar del “decreixement” com a necessitat per a continuar sent una espècie amb futur en aquest planeta... però aquest tema seria motiu d’un llibre sencer, a part de resultar (encara) políticament incorrecte.

    En definitiva, diria que els centres educatius i els professionals que hi treballem assumim tan bé com sabem i podem la part de responsabilitat que ens toca pel que fa als nens i adolescents, però tenim les nostres limitacions i els nostres drets, a part de les nostres opinions, que cal respectar i escoltar. Ja n’hi ha prou de donar-nos la culpa de tot, d’acusar-nos d’egoistes i antisocials. La majoria ens dediquem a aquesta feina per vocació, però si la societat, els pares i els polítics no ens recolzen ni ens entenen potser deixarem de tenir educadors tan dedicats com els que tenim. Tots plegats hauríem d’entendre que la problemàtica de l’educació no prové exclusivament d’un sistema educatiu o un altre. Es tracta d’un problema social global, i si com a societat no aconseguir funcionar millor tampoc serem capaços de millorar les perspectives educatives dels nostres descendents.

    Amb l’esperança que algun dia abandorarem el camí de l’extinció i prendrem el de la racionalitat que ens correspon, us saluda molt atentament.

    Sílvia Cano

Fa uns mesos vaig llegir en un article que la crisi aniria bé aquestes festes nadalenques perquè el Pare Noël i els Reis Mags no passessin tan carregats i així alleugerar el que una psiòloga anomenava la síndrome dels xiquets hiperregalats...

No sé si és només a casa meva, però aquest any el Pare Noël i els Reis han passat igual de carregats que els anys anteriors, malgrat la crisi, i tots, grans i menuts hem tingut els nostres regals.

Els dies anteriors a Nadal i a Reis passejaves pel carrer i veies a la gent carregada de bosses, les botigues plenes, i fins i tot cues per pagar en alguna jugueteria...

La nit del 5 de gener, a Font de Quinto i Campredó van vindre els reixos ben carregats, massa... i avui, dia de retorn a l'escola (i a la normalitat quotidiana) queden a casa (o als contenidors de reciclatge) cartrons i papers de regals i un munt de joguines, jocs, nines i ninots que restaran pendents de ser utilitzats durant tot l'any, però, sent realistes, hi jugarem més bé poques vegades: massa coses i poc temps...

I l'any que ve, malgrat la crisi, malgrat l'experiència d'altres anys... tornarem a tindre xiquets hiperregalats.

CALGRU

Estudis de magisteri en Educació Primària a Tortosa

Llum verd al nou campus de les Terres de l'Ebre de la URV

Racons del meu poble (45)

Felicitats Naroa!

Racons del meu poble (44)

Bicentenari del naixement d'Edgar Allan Poe

Nou bloc campredonenc

Racons del meu poble (43)

Carta d'una mestra

La síndrome dels xiquets hiperregalats

Festa de Sant Antoni a Campredó

Sobre mi

Seguidors

Visites

Lectures

Fotografia

Blocs amics

Per cuinar i cuidar-se:

Blocs escolars

Blocs campredonencs

Blocs BiD

Ebresfera

De què es parla...

Arxiu del bloc